Apropar les dues ribes del Sénia és el motor de 'La barraca', el treball conjunt de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i Pep Gimeno, Botifarra, que avui (21 h) es podrà escoltar a la Sala Gran del teatre Kursaal. Un espectacle i un disc que trenquen barreres entre Catalunya i el País Valencià amb la voluntat de transcendir unes picabaralles polítiques que "no m'interessen gens ni mica", apunta Artur Gaya (Tortosa, 1956), cantant de la formació ebrerenca:
- Tot i que avui s'estrena el muntatge a Manresa, ja en van fer quatre prèvies a Xàtiva i Tortosa. Quina reacció va obtenir la proposta d'unir Catalunya i València?
Hi ha molts elements en comú entre ambdós territoris, i vam voler provar el projecte en dues poblacions significades d'un territori i altre. La veritat és que la rebuda va ser emocionant, amb el públic dret i aplaudint fins i tot a mig fer d'algunes cançons.
- No van témer l'hostilitat dels qui intenten separar els catalans i els valencians?
La barraca es va anar gestant quan era actualitat el tema de la cancel·lació de les emissions de TV3 al País Valencià, un fet absurd. Hi ha molts semblances entre Catalunya i València, i a la gent que vivim a la zona fronterera aquestes polèmiques no deixen de sorprendre'ns. Nosaltres treballem per donar a conèixer els vincles culturals.
- En cap moment, doncs, van tenir la sensació que estaven forçant el discurs?
Els que vivim a prop del Sénia sempre hem tingut molt clars els lligams. Diu el Pep que som com cosins i jo li replico que no, que nosaltres som germans!
- Quins són els llocs comuns que explora La barraca?
Els boleros, els fandangos, els cants de treball, els romanços... La barraca és una construcció típica del delta de l'Ebre, però també de l'albufera de València. Hi ha tant parentesc que queia pel seu propi pes que havíem de fer alguna cosa plegats amb el Gimeno.
- Quin repertori interpreten?
Meitat i meitat de Quico i del Botifarra. No volíem que l'espectacle fos de dos grups separats, sinó que dels dos n'hem fet un. El repertori manté un equilibri entre temes catalans i valencians, de diferents gèneres. Separadament vam fer arranjaments i després els vam posar en comú. Però no ens vam limitar a arreglar cadascú el que ja era seu, sinó que vam intercanviar temes. Així, per exemple, nosaltres interpretem el Fandango dels adéus, arranjat pel Pep, i ell canta L'u d'Aielo, que vam arranjar els Quicos. D'aquesta manera ens hem enriquit mútuament.
- Però hi ha gaire hits dels uns i dels altres?
No, no hem fet un disc de grans èxits, de fet, només n'hi ha un de cadascú. La resta del disc són peces inèdites, i fins i tot vam gravar en una barraca, al costat de l'arrossar. Vam traslladar-hi el material per tenir un cant de treball enregistrat en el seu propi lloc. Són cançons fetes amb molt sentiment.
- Els seguidors de Quico s'hi reconeixeran?
Sí, hi ha una mica l'estil de cada grup. El Botifarra té molt integrada la tradició de la música d'arrel. Nosaltres fem servir un registre potser més complex, més modern, pel que fa tant als ritmes com als instruments. La barraca es beneficia d'ambdues propostes, i per la nostra part hi ha temes de composició pròpia basats en melodies tradicionals. Hi ha una cançó, Havanera de canyes i fang, que reflecteix el sentiment que va propiciar la trobada entre els grups.
- Quin rendiment han tret els Quicos de les presències a la Mediterrània?
Recordant les nostres primeres actuacions, és innegable que la fira s'ha fet gran. Per la nostra banda, sempre hem tret profit de ser-hi en forma de posteriors contractacions.
- Com afronten aquest període de crisi?
En moments així, cal tenir imaginació. Nosaltres hem tingut un bon estiu, però és evident que estem en un període en què cal buscar noves fórmules de contractació perquè els ajuntaments no tenen diners. L'important, però, es que hi hagi públic.
http://www.regio7.cat/cultures/2011/11/05/polemiques-valencia-catalunya-absurdes/174676.html?utm_source=rss
